VolvemosEnUnRatito

Diari de viatge

Atrapats a Tanah Merah

Decidim fugir de les Perhentian Islands i escapar dels circuits turístics que marquen algunes guies.

Certament quan una guia es converteix en tant popular com ho és la Lonely deixa de ser una guia ideal per viatjar de manera alternativa i lliure amb presupost ajustat i passa a convertir-se en un trunyete, amb perdó i tots els respectes. Tothom segueix les mateixes indicacions, les mateixes recomanacions, la mateixa ruta, visita els mateixos allotjaments, els mateixos restaurants i això ens converteix a tots els que la utilitzem en víctima fàcil per a aquells que ens veuen com un bitllet de dolar amb cames. Que voleu que us digui, un viatge així perd tota la seva essència.

És molt útil a vegades no ens enganyarem però es pot fer exactament el mateix o encara millor i molt més divertit sense la Lonely.

Doncs tractant de sortir del bucle decidim passar de minibus directe a Taman Negara (selva primaria de més de 130 milions d’anys) i fer la ruta passet a passet encara que tarden més dies, de temps en tenim.

Conexió entre bus i bus

Conexió entre bus i bus

Després de 2 o 3 busos locals, un mati entretingut i quedar-nos sense tren cap al nostre destí, Jerentut, decidim fer parada a mig camí i lluny de qualsevol ruta a Tanah Merah, lloc que recordarem durant dies.

La ciutat o poble només té 3 hotels així que una vegada revisats tots, ens decantem pel pis d’una parella ben maja, ella ni idea d’anglès i ell militar. El piset té moqueta al terra, uns sofas al rebedor, l’habitació sembla neta i el preu és decent…és el que fà més bona pinta d’entrada, pero només d’entrada, jejejeje.

La llum del bany no funciona i fent de “home” de la casa, perquè estem en un pais musulmà, canvio la bombeta.

Passats menys de 3 minuts probem de tirar de la cadena del WC i sort que la probem abans de fer-la servir per necessitat perquè tota l’aigua surt per la part del darrera al terra del bany…el muñeco de barro haguès quedat allà per sempre mirant-nos als ulls.

La noia decideix que ens canvia d’habitació a una més guai…el bany exactament igual però part de l’aigua cau al WC així que ens servirà de moment. No et pots assentar amb comoditat al vàter ja que la cisterna de plàstic està a punt de caure. Si volem tenim aigua al bany em de accionar una clau de pas a la paret però que perd per tot arreu així que cada vegada hem d’anar tancant i obrint l’aixeta.

A sobre del llit unes quantes cagadetes sospitoses que diria que són de rata, petita però rata al fin y al cabo. Alguns gekos també comparteixen la nostra habitació durant la nostra estada a Tanah Merah.

Al dia següent l’aigua deixa de funcionar ja de per vida així que ens hem de dutxar a la 1a planta que no tenen habilatada com a hotel. Hem de dir que el pobre noi no ens volia cobrar la habitació la segona nit, vam pagar només la mitat.

El poble brutal, super petitet i super feo però ple de restaurants bonissims on menjar una varietat tremenda de plats típics, a més crec que sóm els únics extrangers que han passat per aqui en molts i molts anys. Som la atracció local, tothom ens mira i ens saluda, els cotxes ens piten quan passen al nostre costat, la gent gran riu i ens mira de “reull”, els nens es queden petrificats amb la cullera a la boca o al mig del carrer quan ens veuen.

Quan passem es fa el silenci i al cap de un moment els xiuxiuejos i les rialles apareixen al nostre darrera.

Amb la Neus no podem parar de riure tio, no han vist mai un occidental, se parten con nosotros, flipen. Natres per seguir el rollete i per passejar i fer alguna cosa, perquè aquí no hi ha absolutament res a fer, anem entrant a totes les botigues a veure que tenen i de pas a veure com reaccionen els treballadors, és super divertit, tots s’escapen i no volen ser els encarregats de atendre a la parella de perduts que han aterrat al seu poble.

El segon dia ja és com passejar per Pobla, ens coneix tothom, saludem a la gent de les botigues, als xinos dels restaurant, a les de la botigua de sabates, un caxondeo, una setmana més i vamos…

Total que em estat dos nits aquí esperant a conectar amb el tren des de on escric i mig poble té fotos nostres i una historieta més per comentar aquesta setmana, com quan pel Pallars apareix alguna parella de xinos descarriats buscants locals per obrir un todo a 100.

Perdoneu per les poques fotos de Tana Merah però el poble “no da pa mucho más”.

 

worldsinmegapixels-7940

worldsinmegapixels-8312

worldsinmegapixels-7939

 

El primer contacte involuntari amb el que es convertirà en una obsessió...els rotis

El primer contacte involuntari amb el que es convertirà en una obsessió…els rotis

worldsinmegapixels-7949

Després de 3 dies “atrapats” anem a agafar el tren cap a Taman Negara

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.